Estava ell mirant pel finestral del menjador… l’horitzó enteranyinat de pluja no deixava entreveure bé què hi havia allà lluny, on cada dia es posa el sol. L’aigua queia plaentment sobre els edificis de la ciutat.

De sobte, ella el va abraçar per darrera. Va prémer amb força rodejant-li els braços amb la cintura.

“Què bé s’està a casa teva”, va exclamar ella. “I què bé que estic amb tu”, va afegir.

Ell va quedar mut i continuava mirant l’horitzó. Aquelles paraules li portaven ben lluny d’aquell mantell d’aigua i se sentia per uns segons la persona més feliç del món. No hauria estat així si haguès sapigut què passaria una setmana després, quan ella trencaria la relació amb tant poc tacte. Per sort el que li va quedar és aquell record de la puja caient sobre la ciutat.