“Ei! Anem o què?”, vaig increpar per l’intèrfon.

“Puja un moment, que encara m’he de vestir”, em va respondre el col·lega. Abans que jo pogués renegar ja havia activat la porta perquè s’obrís. Finalment em vaig resignar i, mentre enfilava les escales, em vaig convèncer amb l’excusa que així coneixeria com era el pis.

En obrir la porta ja vaig respirar la pudor a decadència. Era només un pròleg del que m’esperava allà dins. Les paraules desordre i brutícia encaixaven perfectament en aquell pis. La taula plena d’objectes que no s’acostumen a deixar a una taula acompanyava a gots bruts i algun plat. La muntanya de roba bruta, la cuina amb insectes i el passadís sense conèixer escombres em va fer enrera en la meva curiositat per conèixer el lavabo.Personalment, en una situació així qualsevol hagués demanat disculpes. Però ell va fer com si res. Va encendre la tele i eixugar un parell de gots amb aigua per servir-me un whisky i alleujar la meva impaciència per marxar mentre ell es redreçava una mica.

Em vaig sumir en aquell Jack Daniel’s a pal sec. En el moment de fer el glop i comprovar visualment que el fons del got encara tenia restes seques de vi, el cap em portava a una conclusió a la qual jo per tots els mitjans volia evitar: allà faltava una dona. Res a veure amb poca traça del meu amic per la llar, sinó més aviat per la solitud que lliscava per les parets. Una solitud que portava a aquest company a la desídia, a les ganes de que aquella brutícia se’l mengés definitivament per no haver de suportar més aquella tristor que sempre li llegia molts cops als ulls.

Ho heu endevinat: el motiu de la meva visita era per emporar-me’l a fer un tomb, sortir una mica. A veure la vida del carrer i que ens alegressin una mica la vista les noies que ens poguessim creuar. Que el meu amic no estigués sol i que la merda no s’hi sortís amb la seva.

Van agafar l’ascensor per baixar. Aquelles dues amigues podrien haver fet servir les escales però, malgrat que la gravetat ajuda a que sigui més fàcil el descens que la pujada, preferien la cambra metàl·lica per a poder comentar la jugada.

“Has vist?” va comentar una d’elles, “ni s’ha molestat en negar-ho! Si ha estat amb tants paios darrerament no cal que ens ho refregui”.

El seu to era del tot assassí. Estava escandalitzada com si la presumpta amiga que deixaven enrere hagués comés el pitjor dels crims. Entre cafès, infusions i alguna tassa trencada i mentre només rebotaven les paraules i les històries sobre nits boges, màgies, químiques i ressaques, les cares de totes tres tenien les mateixes expressions de complicitat, somriures maliciosos i assentiments. Ara les faccions de les dues noies semblaven haver tastat fastigoses llimones.

“És una meuca”, va afegir a la seva descripció mentre l’ascensor iniciava el seu trajecte. El diftong d’aquella paraula havia ressonat amb un esclat especial. Elles, tot i sense fer referència als seus xicots de tota la vida, van mostrar durant el viatge el seu gran desacord sobre l’actitud promíscua de l’amfitriona. “No en té prou amb un i ha d’anar tastant aquí i allà”, continuava la noia dins el seu escàndol. Ja al carrer van agafar un taxi per anar cap a casa. La conversa ja estava derivant en altres casos de malalties nimfomaníaques que algun cop havien conegut o sentit parlar d’altres dones.

“Tanmateix, per mi que faci el que vulgui”, va contradir finalment l’altra noia mentre indicaven l’adreça al taxista. “Jo no ho faria, però si ella és feliç així i li agrada no li podem dir res”.

“Vols dir?”. La seva mirada era una mica incrèdula.

“Vull dir, que no ho fan també els homes? I no per això són uns meucus ni res d’això… i bé que entre ells xulejen!”. La conversa va continuar mentre el taxi va arribar primer al destí de la noia escandalitzada. En baixar del taxi ja semblava més tranquil·la, desprès del raonament de la seva companya de viatge.

“És una meuca”, va exclamar el seu xicot entre rialles quan ella li va explicar.

“No et consento que diguis això de la meva amiga!”, li va renyar enfurismada.