“Ei! Anem o què?”, vaig increpar per l’intèrfon.

“Puja un moment, que encara m’he de vestir”, em va respondre el col·lega. Abans que jo pogués renegar ja havia activat la porta perquè s’obrís. Finalment em vaig resignar i, mentre enfilava les escales, em vaig convèncer amb l’excusa que així coneixeria com era el pis.

En obrir la porta ja vaig respirar la pudor a decadència. Era només un pròleg del que m’esperava allà dins. Les paraules desordre i brutícia encaixaven perfectament en aquell pis. La taula plena d’objectes que no s’acostumen a deixar a una taula acompanyava a gots bruts i algun plat. La muntanya de roba bruta, la cuina amb insectes i el passadís sense conèixer escombres em va fer enrera en la meva curiositat per conèixer el lavabo.Personalment, en una situació així qualsevol hagués demanat disculpes. Però ell va fer com si res. Va encendre la tele i eixugar un parell de gots amb aigua per servir-me un whisky i alleujar la meva impaciència per marxar mentre ell es redreçava una mica.

Em vaig sumir en aquell Jack Daniel’s a pal sec. En el moment de fer el glop i comprovar visualment que el fons del got encara tenia restes seques de vi, el cap em portava a una conclusió a la qual jo per tots els mitjans volia evitar: allà faltava una dona. Res a veure amb poca traça del meu amic per la llar, sinó més aviat per la solitud que lliscava per les parets. Una solitud que portava a aquest company a la desídia, a les ganes de que aquella brutícia se’l mengés definitivament per no haver de suportar més aquella tristor que sempre li llegia molts cops als ulls.

Ho heu endevinat: el motiu de la meva visita era per emporar-me’l a fer un tomb, sortir una mica. A veure la vida del carrer i que ens alegressin una mica la vista les noies que ens poguessim creuar. Que el meu amic no estigués sol i que la merda no s’hi sortís amb la seva.