En aquella època eres només un adolescent idiota, insegur i immadur. Quantes vegades t’has penedit d’aquella acció covard i sense sentit! Quan vas voler adonar-te ja no hi havia volta de fulla… era massa tard. Ja havies deixat a aquella pobre noia rossa i joveneta amb les llàgrimes en els ulls, desconsolada, amb més preguntes que respostes i una excusa tan insostenible com odiosa.
Per què ho vaig poder fer? T’has preguntat en tots aquests anys sense poder-te treure del cap mai aquella noia plorant desconsolada. Te’n vas penedir ràpidament, però la teva covardia juvenil t’impedia donar un pas per cercar un perdó, un aclariment, un oblit… o el que sigués. La joveneta rosseta es va quedar sense la seva resposta, sense la teva veritat i, a sobre, sense aquella hipotètica possibilitat d’una segona oportunitat. L’institut es va acabar i, amb ella, tot rastre de l’un de l’altre.
Quantes vegades t’hauràs recordat d’aquella cara! Com es possible que et marqués tant aquella relació tan infantil? Perquè, de veritat, t’ha marcat amic meu. Ho demostren aquelles situacions posteriors on, davant la idea de deixar a la teva parella, et turmentés el teu subconscient a la ment amb la cara d’aquella rosseta de l’institut plorant desconsoladament. Un fet que t’ha fet com és: incapaç de saber dir que no, incapaç de donar passes per por a que elles s’enfonsin.
Ara entenc el que et va succeir l’altre dia, amic meu. Se’t va congelar el món per un moment. Milers d’imatges que van venir en un segon et van deixar momentàniament catatònic, sense poder respirar, amb la tràquea petrificada. Era ella. Empenyia un carret amb un nadó de mesos. El seu somriure en veure’t era exactament el mateix que el somriure que tenies arxivat quan et recordaves d’ella.
Com en aquella pel·lícula francesa, et vas adonar en un moment que la infància sencera podia cabre en només una capseta. De les hipotètics passats que podrien haver estat amb només un gest, amb aquell pas que avui dia faries sense pensar i que la covardia adolescent no et va deixar fer.
Però va ser increïble que et passés en un segon quan vas començar a parlar amb ella. Que després de 15 anys sense veure-la, poguessiu xerrar com si hagués estat ahir quan pelàveu pipes plegats asseguts en un banc. Que tingués una memòria tan prodigiosa com la teva per enrecordar-se, fil per randa, d’aquella relació tan primerenca. Que li donessis resposta clares a aquells dubtes que encara arrossegava i que encara s’enrecordava de preguntar-se. Que fossiu tots dos per un segon els mateixos adolescents d’aleshores, però amb els ulls i la perspectiva d’avui dia.
Quinze anys, mare meva! Ella t’estimava amb bogeria, tu a ella també. Però no vas saber ni procedir ni reaccionar. I parlant i parlant et vas adonar de la increïble facilitat amb que la sinceritat sortia de la teva conversa, inaudita en anys i panys. Per què? Com és possible que poguessis tenir la mateixa confiança amb aquella noia rossa, ara feta tota una mare, després de quinze anys?
Tu mateix t’has donat la resposta: ella va passar a formar part de la teva vida i del teu passat i t’ha marcat i acompanyat durant tots aquests anys de viatge. Vas reflotar aquelles paraules sinceres, tan sinceres com aquell amor adolescent, aquell amor innocent on l’acte de més ossadia era que et deixés que li toquessis el cul. Aquell amor de soca-rel que no cap en una capseta.
Amic meu. Segurament no podràs canviar el passat, però podràs caminar amb ella al teu costat.
