S’havia acabat. S’havia acabat aquella espiral. S’havien acabat aquelles nits furtives on la mínima fricció entre les seves pells enlairava una continuada tempesta que barrejava els més sublims sentiments i les més baixes pulsions. Allò no podia continuar. Posar fi a aquelles mirades secretes quan estaven envoltats de moltíssima altra gent era, però, molt difícil quan s’ha de compartir cada dia de dilluns a divendres el mateix edifici. Posar distància per aconseguir la fi no va ser possible, i la coincidència va portar al malentès, la tensió i la desconfiança.

S’havia acabat. S’havien acabat aquells cigarrets a la porta i aquells somriures. S’havien acabat aquelles còmplices paraules. Restava només un record, un record ple de nostàlgia que s’anava omplint d’agri suc de llimona. Restava allà a l’espera d’una resposta, d’una explicació, d’un perdó.