S’havia acabat. S’havia acabat aquella espiral. S’havien acabat aquelles nits furtives on la mínima fricció entre les seves pells enlairava una continuada tempesta que barrejava els més sublims sentiments i les més baixes pulsions. Allò no podia continuar. Posar fi a aquelles mirades secretes quan estaven envoltats de moltíssima altra gent era, però, molt difícil quan s’ha de compartir cada dia de dilluns a divendres el mateix edifici. Posar distància per aconseguir la fi no va ser possible, i la coincidència va portar al malentès, la tensió i la desconfiança.

S’havia acabat. S’havien acabat aquells cigarrets a la porta i aquells somriures. S’havien acabat aquelles còmplices paraules. Restava només un record, un record ple de nostàlgia que s’anava omplint d’agri suc de llimona. Restava allà a l’espera d’una resposta, d’una explicació, d’un perdó.

En aquella època eres només un adolescent idiota, insegur i immadur. Quantes vegades t’has penedit d’aquella acció covard i sense sentit! Quan vas voler adonar-te ja no hi havia volta de fulla… era massa tard. Ja havies deixat a aquella pobre noia rossa i joveneta amb les llàgrimes en els ulls, desconsolada, amb més preguntes que respostes i una excusa tan insostenible com odiosa.

Per què ho vaig poder fer? T’has preguntat en tots aquests anys sense poder-te treure del cap mai aquella noia plorant desconsolada. Te’n vas penedir ràpidament, però la teva covardia juvenil t’impedia donar un pas per cercar un perdó, un aclariment, un oblit… o el que sigués. La joveneta rosseta es va quedar sense la seva resposta, sense la teva veritat i, a sobre, sense aquella hipotètica possibilitat d’una segona oportunitat. L’institut es va acabar i, amb ella, tot rastre de l’un de l’altre.

Quantes vegades t’hauràs recordat d’aquella cara! Com es possible que et marqués tant aquella relació tan infantil? Perquè, de veritat, t’ha marcat amic meu. Ho demostren aquelles situacions posteriors on, davant la idea de deixar a la teva parella, et turmentés el teu subconscient a la ment amb la cara d’aquella rosseta de l’institut plorant desconsoladament. Un fet que t’ha fet com és: incapaç de saber dir que no, incapaç de donar passes per por a que elles s’enfonsin.

Ara entenc el que et va succeir l’altre dia, amic meu. Se’t va congelar el món per un moment. Milers d’imatges que van venir en un segon et van deixar momentàniament catatònic, sense poder respirar, amb la tràquea petrificada. Era ella. Empenyia un carret amb un nadó de mesos. El seu somriure en veure’t era exactament el mateix que el somriure que tenies arxivat quan et recordaves d’ella.

Com en aquella pel·lícula francesa, et vas adonar en un moment que la infància sencera podia cabre en només una capseta. De les hipotètics passats que podrien haver estat amb només un gest, amb aquell pas que avui dia faries sense pensar i que la covardia adolescent no et va deixar fer.

Però va ser increïble que et passés en un segon quan vas començar a parlar amb ella. Que després de 15 anys sense veure-la, poguessiu xerrar com si hagués estat ahir quan pelàveu pipes plegats asseguts en un banc. Que tingués una memòria tan prodigiosa com la teva per enrecordar-se, fil per randa, d’aquella relació tan primerenca. Que li donessis resposta clares a aquells dubtes que encara arrossegava i que encara s’enrecordava de preguntar-se. Que fossiu tots dos per un segon els mateixos adolescents d’aleshores, però amb els ulls i la perspectiva d’avui dia.

Quinze anys, mare meva! Ella t’estimava amb bogeria, tu a ella també. Però no vas saber ni procedir ni reaccionar. I parlant i parlant et vas adonar de la increïble facilitat amb que la sinceritat sortia de la teva conversa, inaudita en anys i panys. Per què? Com és possible que poguessis tenir la mateixa confiança amb aquella noia rossa, ara feta tota una mare, després de quinze anys?

Tu mateix t’has donat la resposta: ella va passar a formar part de la teva vida i del teu passat i t’ha marcat i acompanyat durant tots aquests anys de viatge. Vas reflotar aquelles paraules sinceres, tan sinceres com aquell amor adolescent, aquell amor innocent on l’acte de més ossadia era que et deixés que li toquessis el cul. Aquell amor de soca-rel que no cap en una capseta.

Amic meu. Segurament no podràs canviar el passat, però podràs caminar amb ella al teu costat.

“Ei! Anem o què?”, vaig increpar per l’intèrfon.

“Puja un moment, que encara m’he de vestir”, em va respondre el col·lega. Abans que jo pogués renegar ja havia activat la porta perquè s’obrís. Finalment em vaig resignar i, mentre enfilava les escales, em vaig convèncer amb l’excusa que així coneixeria com era el pis.

En obrir la porta ja vaig respirar la pudor a decadència. Era només un pròleg del que m’esperava allà dins. Les paraules desordre i brutícia encaixaven perfectament en aquell pis. La taula plena d’objectes que no s’acostumen a deixar a una taula acompanyava a gots bruts i algun plat. La muntanya de roba bruta, la cuina amb insectes i el passadís sense conèixer escombres em va fer enrera en la meva curiositat per conèixer el lavabo.Personalment, en una situació així qualsevol hagués demanat disculpes. Però ell va fer com si res. Va encendre la tele i eixugar un parell de gots amb aigua per servir-me un whisky i alleujar la meva impaciència per marxar mentre ell es redreçava una mica.

Em vaig sumir en aquell Jack Daniel’s a pal sec. En el moment de fer el glop i comprovar visualment que el fons del got encara tenia restes seques de vi, el cap em portava a una conclusió a la qual jo per tots els mitjans volia evitar: allà faltava una dona. Res a veure amb poca traça del meu amic per la llar, sinó més aviat per la solitud que lliscava per les parets. Una solitud que portava a aquest company a la desídia, a les ganes de que aquella brutícia se’l mengés definitivament per no haver de suportar més aquella tristor que sempre li llegia molts cops als ulls.

Ho heu endevinat: el motiu de la meva visita era per emporar-me’l a fer un tomb, sortir una mica. A veure la vida del carrer i que ens alegressin una mica la vista les noies que ens poguessim creuar. Que el meu amic no estigués sol i que la merda no s’hi sortís amb la seva.

Van agafar l’ascensor per baixar. Aquelles dues amigues podrien haver fet servir les escales però, malgrat que la gravetat ajuda a que sigui més fàcil el descens que la pujada, preferien la cambra metàl·lica per a poder comentar la jugada.

“Has vist?” va comentar una d’elles, “ni s’ha molestat en negar-ho! Si ha estat amb tants paios darrerament no cal que ens ho refregui”.

El seu to era del tot assassí. Estava escandalitzada com si la presumpta amiga que deixaven enrere hagués comés el pitjor dels crims. Entre cafès, infusions i alguna tassa trencada i mentre només rebotaven les paraules i les històries sobre nits boges, màgies, químiques i ressaques, les cares de totes tres tenien les mateixes expressions de complicitat, somriures maliciosos i assentiments. Ara les faccions de les dues noies semblaven haver tastat fastigoses llimones.

“És una meuca”, va afegir a la seva descripció mentre l’ascensor iniciava el seu trajecte. El diftong d’aquella paraula havia ressonat amb un esclat especial. Elles, tot i sense fer referència als seus xicots de tota la vida, van mostrar durant el viatge el seu gran desacord sobre l’actitud promíscua de l’amfitriona. “No en té prou amb un i ha d’anar tastant aquí i allà”, continuava la noia dins el seu escàndol. Ja al carrer van agafar un taxi per anar cap a casa. La conversa ja estava derivant en altres casos de malalties nimfomaníaques que algun cop havien conegut o sentit parlar d’altres dones.

“Tanmateix, per mi que faci el que vulgui”, va contradir finalment l’altra noia mentre indicaven l’adreça al taxista. “Jo no ho faria, però si ella és feliç així i li agrada no li podem dir res”.

“Vols dir?”. La seva mirada era una mica incrèdula.

“Vull dir, que no ho fan també els homes? I no per això són uns meucus ni res d’això… i bé que entre ells xulejen!”. La conversa va continuar mentre el taxi va arribar primer al destí de la noia escandalitzada. En baixar del taxi ja semblava més tranquil·la, desprès del raonament de la seva companya de viatge.

“És una meuca”, va exclamar el seu xicot entre rialles quan ella li va explicar.

“No et consento que diguis això de la meva amiga!”, li va renyar enfurismada.

L’havia vista molts cops. Ell, com un senyal de bona educació, sempre saludava a tothom amb un somriure, i amb ella no feia cap mena d’excepció. Això sí, en aquest cas en el seu cap aquella noia no era pas una persona més. No sabia com definir aquesta sensació que irradiava: una energia, una vibració, una sensació… tant se val com ho definís. Potser en alguna llengua hi hauria una paraula per explicar-ho però això era el menys important en aquell segon. L’únic fet empíric que constatava cada cop que es creuava amb ella a la porta d’entrada o al passadís és que a ella se li apujaven els colors de la cara.

No tenien oportunitat de coincidir més enllà de creuar-se en anar o tornar i no havien parlat mai més enllà del “bon dia” o “adéu”, però una inquietant i emocionant aura es generava per un moment en aquell intercanvi furtiu de mirades.

Hi ha diferents tipus d’odi. Un dels més comuns és l’odi produït per la por. Por al que sigui. Qualsevol persona pot tenir por a certes “amenaces” per egoisme, desconeixement, ignorància… La por ens treu les nostres ancestrals reaccions i, entre elles i freqüentment, la ràbia.

Fa uns dies vaig presenciar una escena molt clara i que em va fer pensar molt. Ella expressava la seva ràbia cap a un absent. Una ràbia desmesurada cap a una persona que temps abans havia estat algú per a ella. No és odi: és por a l’amor.

Estava ell mirant pel finestral del menjador… l’horitzó enteranyinat de pluja no deixava entreveure bé què hi havia allà lluny, on cada dia es posa el sol. L’aigua queia plaentment sobre els edificis de la ciutat.

De sobte, ella el va abraçar per darrera. Va prémer amb força rodejant-li els braços amb la cintura.

“Què bé s’està a casa teva”, va exclamar ella. “I què bé que estic amb tu”, va afegir.

Ell va quedar mut i continuava mirant l’horitzó. Aquelles paraules li portaven ben lluny d’aquell mantell d’aigua i se sentia per uns segons la persona més feliç del món. No hauria estat així si haguès sapigut què passaria una setmana després, quan ella trencaria la relació amb tant poc tacte. Per sort el que li va quedar és aquell record de la puja caient sobre la ciutat.